diumenge, 2 de novembre del 2014

#C14W: Barcelona està morta

Barcelona està morta. I té gana.
El colom picoteja l'ull del gos que remena la cua, indiferent. Ella camina lentament, no pot córrer, però té gana, molta gana. Mentre va viure a Barcelona no havia menjat mai carn, però les coses canviaven. Ja s’havia mort un cop.
El gos borni la segueix. Camina pel carrer de Verdi avall, famolenc. El seu olfacte només capta la flaire d'un viu que s'amaga a prop. Udola. El caní, més veloç, se li avança, tot perdent-se de vista en una cantonada. Els seus ferotges lladrucs auguren un àpat ben fresc. Al girar la cantonada, el veu. És un bon àpat, en efecte. Però l'estol de carnissers se li ha avançat. I ara són una dotzena. El gos els gruny, indecís.
Deixa enrere l'escena feréstega i continua endavant. Quan era viva, tenia por de la mort, ara... De què tenir por? En vida ja tenia dubtes de la seva identitat. Un cop morta, encara més. Tan aviat li semblava ser un home, com una dona. Freda.
El seu caminar errant amb prou feines l'ha dirigit uns minuts, que acaba topant-se amb quelcom de naturalesa encara més insòlita. Tres porcs senglars dessagnant-se en un tancat! El parany per als zombis estava preparat.
—Són els temps que corren —remuga el franctirador.
El gos borni es llença al tancat dels senglars sense rumiar-s'ho dues vegades. Ella el va a seguir, quan un tret recorre l'aire. Pensa que aquell so, d'alguna manera, li hauria d'espantar, però el seu cervell en descomposició no recorda per què. Gira en sec i veu de cua d'ull algú que fuig. Inconscientment agafa el gos moribund i comença a cruspir-se'l mentre es dirigeix cap a la plaça de la Vila, un erm marcià, trufat de cràters. El rellotge de la torre assenyala l’hora en què van caure les últimes bombes. I aleshores veu una turba de carnissers, apropant-se-li. Ella també és un zombi, no pot ser que sigui la seva presa. Encara no ho entén.
Mira el nom de la plaça, Ibèria, llegeix sense entendre; i un altre cartell, Sant Crist. Alguna cosa li diu que per allí trobarà refugi. Vagareja per la plaça, ja està saciada. Entra a l'edifici del rellotge parat. Què és, una església?
La noia, tan plena de vida, flaira amb fàstic i desig alhora. El record d'haver estat viva i la fam batallen dins del seu cap putrefacte. Sent que deixa un panteix estrany aquell cos fresc, s'amaga, no ha tingut sort de sobreviure en aquesta ciutat que es devora tota ella.
L'edifici està ensenyorit per una atmosfera enrarida. Ben al fons rere del que sembla un altar, un home el fita brandint el seu punyal ensangonat, que brilla junt amb la lleu llum d'un ciri. Respira amb dificultat degut a l'excitació de ser testimoni d'un panorama tan esperpèntic, homes sense cames, s'arrosseguen com cucs, caps sense ulls, mosseguen l'aire. Ella mira l'home del ganivet. És viu? Dubta un instant abans de discernir la naturalesa d'aquella silueta. Els ulls enfonsats a les conques són l'indici que realment també una espurna de vitalitat encara hi nia. Una espurna cruel, però. Enfortida a l’esguard de l’ombra abjecte d’àngels venjatius. Vol ser forta i deixar els dubtes, si no pren aviat una decisió, aquell instant etern passarà com el llamp, un record a la penombra.
És aleshores, quan l'home, que l'ha pogut fitar millor, abaixa el punyal. En el seu rostre s'hi esbossa un somriure de complicitat.
—No ets la única —digué—. Mira al teu voltant.
I així ho féu. Tots eren morts. O potser no?


Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Ferran d'Armengol
Alícia Gili Abad
Lluís Servé Galan
Miri Quatre
TereSM
Montse Medalla
Edgar Cotes

diumenge, 5 de gener del 2014

#F9CD: Cançó de Nadal

El fantasma, a poc a poc, va acostar-s’hi amb gravetat i silenci... Anava embolicat en una roba completament negra, que li tapava el cap, la cara, tot el perfil, i no quedava res a la vista, a part d’una mà estesa.

CHARLES DICKENSCançó de Nadal (quarta estrofa)



            En observar-lo, Ignatius Werter pensà:
«Ja sabia que vindria, però abans m'esperava els altres dos fantasmes i el Rajoy per avisar-me!».
Feia por, amenaçava i feia sempre cara de menjar-se nens, si eren catalans. Però algú va estirar la capa i no hi havia res. Era buit. Ignatius considerà tot el que havia aprés sobre aparicions mentre estudiava a la lògia Locus 6.
«És per culpa del whisky» —sentencià.
—No té res a veure amb el whisky, encara que ara estàs massa borratxo —li digué Soraya, el dimoni deforme que havia tibat de la capa.


Recolzat a la barra, Ignatius amb prou feines es mantenia dret. No se li va ocórrer res mes que preguntar-li:
«On passaràs el Nadal?».
Després d'unes hores més de disbauxa, Werter tornà a casa. Allà, l'esperava el fantasma del Bárcenas, tot replet de cadenes. No se sentia únic i això l'indignava amb escreix, tibà una de les cadenes i la feu girar enfurismat, el so metàl·lic trencava el fred.
—Em vaig immolar per tots vosaltres —cridà el fantasma de Bárcenas— i no vaig rebre res a canvi. Ara em toca demanar a mi: vull ser el rei d'un paradís fiscal, entre el mar i les muntanyes. I a prop de la frontera no fos cas...
—No em consta un lloc així —digué Soraya.
Bárcenas es regirà entre les cadenes del seu entorn. Murri, silenciós, es mirava Soraya amb ulls tèrbols i posat amenaçador. Amb mirada estràbica, ella s'acomoda la perruca, grotesca i farcida de nusos que ni amb Mimosin se'ls pot treure.
—Què mires? Babau!
—He vist massa habitacions buides. Llits on encara s’ensumava el perfum d’una dona...  odis, amor. Fa molt de temps que camino sol.
—Prou! Cap a l'infern!
Ignatius es va quedar sol com un mussol. Va sentir que es congelava tot en arribar el tercer fantasma, l'Alícia. De la boca d'Alícia sortiren serps disparades cap als nusos de la perruca de Soraya. Tot pudia i la gelor era terrorífica.
Ignatius aprofità per entrar al telèfon i demanar auxili als caçafantasmes.
«Només existeixen en la ficció», li respongueren abans de fer-li unfollow.
Tot allò pintava malament, però, de sobte, va aparèixer un raig de llum d'on va sortir per salvar-los a tots el seu líder i mentor, l'home del bigotet transparent i somriure fals, que a crits va entrar en acció.
—Quiets tots, aquí mano jo!
Per l'altra banda sorgia del no-res un homínid embolcallat amb una enorme bandera. Somreia amb beneiteria. Tots bavejaven! I entre tots ells aparegué el mateix fantasma de la transició. Ja hi eren tots.
Llavors va arribar el mateix president Artur a fer fora els dimonis i fantasmes:
—Au, marxeu. El meu poble mereix respecte!
I els donà botifarra. El mestre Yoda l'aplaudí des de la penombra, mentre s'assegurava que  no molestaven gaire als seus fills per alguns afers tèrbols.
I una veu potent va cridar
—Jo sóc el vostre pare! —i Junqueras va mostrar tota la seva bonhomia als atemorits fantasmes del passat.
El fantasma del futur observava tota l'escena, amb un posat confús. Ni ell mateix no sabia on tot aquell teatre podia anar parar. El Senyor de les Titelles somreia, observant com els seus ninots executaven aquell ball foll, però ell només era una joguina més.


De lluny, un corb s'ho mirava tot sense entendre res. El bucle de records malalts que era l'Infern dels Humans li semblava patètic. Caront observà com la cua dels difunts per pujar a la seva barca minvava, fins a tal punt de ser quasi inexistent. I les ànimes? Molts les havien venut al Diable i caminaven esmaperduts cap a la barca. El Diable havia fet un bon negoci: els humans ho pagarien car.
Quin goig més sinistre sacsejava les espinades dels dimoniets en veure'ls arribar. Ja tenien noves joguines per l'Antinadal! Dansaven esvalotats al voltant de garlandes de foc, on el pudent alè del sofre embogia l'ànsia pel joc que preveien sufocant i cruel. Els nens als carrers es contagiaren de la seva dansa i renegaren del Nadal. Tots celebraren l'Antinadal i volien com a regal un teatre de titelles com aquell. Per fer que s'estabornissin a cops de bastó i poder encetar una nova obra de teatre. Allò que era el contrari de la vida quotidiana. Els nens decidiren que havien de crear l'Anti-Tot! Xisclaren amb joia i excitació!
—Fora l'anglès d'extraescolars! Fora psicòlegs! Fora videojocs que ens compreu per atontar-nos —cridaven—. Volem sortir al carrer! No volem que ens ensenyeu a ser xais!  Fora encotillaments! Som persones, volem respecte! Visca l'Anti-Tot!
En l’Anti-Tot hom té cabuda: el poeta, el traïdor i el traït, el somiador i l’infeliç. La Mort... la rauxa. I el Cor, sempre el Cor. Però, van descobrir que els pares es negaven a celebrar-ho com ells volien. Llavors, van decidir que havien d'ocupar el seu lloc com fos. I així va ser com es va crear aquell indret on regnaven els nens i els adults havien desaparegut completament.
Els Anti-tot començaren a discutir, havien sorgit grups que pensaven diferent i demostraven el seu desacord sistemàtic contra tot. Mentrestant una noia es preparava per sobreviure llegint totes les distòpies que trobava. Però fins i tot llegir distòpies va començar a ser perillós, alguns Anti-Tot imposaren la delació contra els rebels. La noia va fugir. I va fer bé, ja que els Anti-Tot van decidir organitzar el major programa de televisió mai vist: els primers Jocs de l’Anti-Tot.
«Qui el presentaria?», es preguntaven. «I quines proves es disputarien? ». Tot eren dubtes fins que algú va proposar:
—Farem un programa en prime time d'escriptors!
—Se'ls menjaran!
—Doncs que se'ls mengin!
Cada escriptor havia de fer un relat amb 140 caràcters del millor món possible, i entre els vots del jurat i del públic decidirien! A les cavernes del món llunyà va arribar la notícia dels jocs i molts analfabets es sentiren cridats a representar el seu poble.
K tmb vlem partisipa an la ksa dls kuentus! —cridaven mentre s'acostaven al lloc on s'havia de fer el programa, llapis en mà.
Demòstenes, el cap visible dels Anti-tot es gratava la closca plena d'abundants cabells.
—Això ha d'acabar malament, per força! —digué.
El programa ve començar i cap dels escriptor va poder lluir-se, tots els llapis es quedaven sense punta i els bolígrafs s'escapçaven.
—Veus què passa quan es retalla en educació i s’augmenten els impostos, Ignatius? Sóc el fantasma del futur i no m’agrada gens això... —El fantasma del futur rigué sorollosament—. Si deixeu que us trepitgin els drets acabareu tots així, mentre l'elit us farà esclaus —el que l'escandalitzà més, però, fou la notícia que vingué a continuació—. I l’elit, s'haurà de mudar a Catalunya, el recent nou estat.
Ezo zerá zi quieren loz Ezpañolez —digué amb veu de flautí el Fantasma de la Transició, baixet, efeminat i vestit de Generalíssim.
De sobte es feu el silenci, l'urna estava a punt de parlar:
—Una urna que parla? —Obèlix es rascà el cap— Estan bojos aquests catalans!»
El fantasma de la Transició, vestit de Generalíssim, agafà un contrabaix i començà a evocar a Patrick Süskind. La música sonà greu. La confusió d'Ignatius era ingent. No entenia res. Qui eren aquella colla de bojos que havien aparegut a casa seva? Faltava poc per a què un convidat a qui estava esperant arribés i els havia de fer fora abans no... Tard! Algú picava a la porta! En Rajoy en persona! Era car de veure, només parlava darrere una pantalla... La seva veu estava alterada i va començar a parlar sobre coses que ningú entenia fins que algú va dir:
—Volem votar! —i Rajoy s'encengué com si li haguessin posat un petard al cul.
Ignatius cantussejava baixet:
 —Españolizaaar —mentre feia pilotetes amb els mocs que es treia del nas, i seguia dient— A vosotras también os vamos a españolizar pequeñinas!
El Rajoy era el fantasma del present. I el del futur, llavors, qui era? Qui s'amagava darrere aquella caputxa negra?
Els darrers acords de Süskind encara suraven eteris, quan un perfum desconegut atrapà els sentits de vius i morts, sotmetent-los. Fantasmes de tots els temps conspiraven per tenir més poder, però no eren capaços de sortir del microcosmos malaltís que havien creat.
—És això el buit? És això el no-res? —gemegava una veu enmig d’aquell pandemònium. Només era una gota, perduda en un mar de sal.
—No! —digué una veu poderosa entre tots ells. Això és ni més ni menys que el teatre que he creat per entretenir-vos, ignorants, per ocultar les meves malèfiques intencions de dominar el futur. El present i el passat seran els meus esclaus. Només cal esborrar-los i crear d'ells el futur pròsper que mereixem.


I un soroll eixordador de cristalls trencats que recordà el trencament de la bola de Charles F. Keane, ho envoltà tot amb neu maragda. Una estranya música es va poder sentir arreu. Tothom es llençà a terra: era la cançó de l'anunci de la Lotería! La cançó de l'any passat, com un fantasma amable, la recordava tothom; aquest any, fins i tot els seus protagonistes en fugien espaordits. La melodia era una simfonia de tons diabòlics que, tots plegats, composaven una arma letal. Acords menors, notes lentes, dissonants: feien venir mal de cap. Tothom restà intranquil i la suor freda s'apoderà dels malvats esperits.
Començaren a morir tots, fins i tot els que ja estaven morts. Es marcien, es donaven per vençuts. Tornaven als seus vicis, als vells fracassos. I el pou, aquell cop, era vast, insondable. Qualsevol observador diria que tot estava perdut, que l'esperit per un futur millor havia marxat per sempre en veure aquell desori. I tanmateix, una petita espurna refulgia, tremolosa, en una foguera, un mormol distant, augurava la primera alenada del gòlem dorment.
Potser el desig de llibertat els desvetllaria. Està escrit en la Torà:
"Més fàcil fou treure'ls d'Egipte, que treure a Egipte d'ells".
I és que l'anhel de llibertat era molt gran. Tant, que fins i tot aquells que semblaven ben morts, començaren a ressorgir d’entre les tombes talment com zombis, volien conquistar el món.
Com un fènix, el fantasma del futur ressorgí de les seves cendres, perquè tot i la desgràcia al fons sempre hi quedarà l'esperança. I amb un dit esquelètic assenyalà un llibre de pàgines en blanc, tot convidant-los a escriure el seu futur i el que quedava per fer.
—Ho teniu clar, oi? —preguntà—. Doncs ja podeu agafar un boli i començar.
Se'ls quedà mirant, impassible, esperant la seva reacció.
Va ser aleshores que l'Ignatius va aixecar la mà, lentament i va dir:
—Per a què serveix el boli? Jo sols sé donar ordres pebroteres.
I allò va ser com un tret de sortida. Tots els nens, cultes i incultes, agafaren els seus bolígrafs i es llençaren sobre l'Ignatius. Fins que acabà talment com l'Home Il·lustrat de Bradbury. Cada inscripció en la pell era un relat de la ineptitud política a Espanya. El cos maquillat de futur, la ment buida. Les ordres pebroteres brollant-li marcides dels ulls i les orelles. Ignatius era un no ningú.
—El futur depèn del que vàrem escriure entre les hores del nostre passat —cridà Ignatius—, res del que faci ara canviarà el meu futur.
—No has entès res, Ignatius! Cal que canviïs el present —digué el Patge—. Duc regals: or, encens, mirra. I a tu carbó, necessites millorar.

Desembre 2013 i gener 2014



Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Ferran d'Armengol
Alícia Gili Abad
Edgar Cotes Argelich
Mark Olsson
Miri Quatre
TereSM
Marta Pérez Sierra
Glòria Tudela Galbis
Josep Manuel Vidal-Illanés
M. Montserrat Medalla
Aitor Zaius
Carme Rosanas