Torneig #DL3F: La candidatura

En llegir els documents comprengué com persones tant ineptes havien arribat a  presidents amb  currículums  impecables. La llista era llarga: Rajoy, Putin, George Bush pare, George Bush júnior, Zapatero, Sarkozy...

Olivia no ho  podia permetre. No només pel seu candidat, sinó també pel seu país. No podia permetre que guanyés les eleccions un candidat inútil que havia millorat el seu currículum  gràcies al DeLorean, havia de trobar-lo i destruir-lo. Cap d'aquells tenia un nivell intel•lectual que arribés a la mitjana i no volia seguir veient aquelles caretes ridícules ni a la televisió. Per tant, decidí utilitzar el DeLorean per esborrar del mapa a aquella gentussa. Inclús, potser aconseguiria eradicar la crisi.

Però primer el tindria que robar al candidat trampós. L'equip: Rule el mercenari, Hika la hacker, i Jet el lladre traçarien un pla. El candidat guardava el cotxe en el lloc més protegit del país. Com penetrarien les seves defenses? Olivia havia de pensar.

El malnom "mercenari" no era gratuït. Rule tenia l'arsenal d'armes més modern i sofisticat del mercat. I els seus contactes secrets. Podia semblar exagerat, però un parell de tancs no els anirien pas malament. La cosa era entrar, no entrar dissimuladament... Sabia que Olivia voldria discreció, per la qual cosa agafà el simulador magnètic que els permetria obrir una via al perímetre. Entraren en un enorme pàrquing. S'adonaren perquè els havia costat tan poc entrar-hi. El pàrquing estava plagat de DeLoreans, completament iguals. Olivia sospirà, tots serien màquines del temps? O només un entre tots funcionaria? Hika clicà sobre la seva tàblet.

—Estic dins —digué.

Hika contestà:

—Perfecte, veus el DeLorean?

Olivia no pogué evitar riure. Tot seguit li explicà la situació.

—Només un és el de veritat. Endevines quin?

En Jet amb cara de facinerós intervingué:

—Tu senyala’l i jo l'obro.

Tots eren iguals! Aleshores, una esquadra de militars entrà al pàrquing. Ràpidament es col•locaren fent rotllana a un dels DeLoreans. No els havien vist.

Veient aquells mercenaris Olivia empal•lidí,  allò era missió impossible.

—Tranquil•la —digué Rule mostrant un dels seus joguets, un bazuca.

—Que ets idiota?! —exclamà Olívia—. Ens descobriran!

—S'ha acabat la discreció —replicà en Rule—. Acabem amb aquests malparits!

Fent cas omís dels seus companys disparà l'obús. Els mercenaris saltaren pels aires, i el DeLorean gairebé també. Olivia sospirà. Però, el positiu era que tenien via lliure. Arrencaren el cotxe i sortiren del pàrquing per la porta principal on els esperava la Hika.

—On anem? —demanà Hika al control.

Podien robar un banc, guanyar la loteria o nomenar-se ells mateixos presidents. Controlaven el temps! Però un sentit de la justícia els acompanyava. Havien de lluitar contra la injustícia! Evitarien que la crisi comencés. Per això no només havien de tornar enrere, si no que havien de pensar detingudament quins malparits havien provocat aquell daltabaix. Havien de començar des del principi de tot. Marcaren la data: 20 de novembre de 1975. Olivia no tenia clar què fer, però sabia que si volien canviar quelcom, havien de canviar la Constitució. I treure poder als bancs i als polítics. Però, com ho podrien aconseguir? La Constitució no era una cosa que es pogués canviar així com així. Només havia una persona que pugues fer-ho. Calia segrestar al rei, abduir-lo per la causa. Era una mica curt, potser funcionaria. Amb el sarau que s'havia format per la mort del dictador, seria complicat segrestar al rei. Com ho aconseguirien?

—Hika, el DeLorean pot aparcar a l'habitació del rei?

Hika assentí  començant a programar.

—Potser no està al seu llit —digué mofeta Rule.

Hika va dir que tenia una sortida, calia dur el iot "Bribón" fins el triangle d'Eivissa, allí els camps electromagnètics els ajudarien. Viatjaren fins al triangle de les Balears. El que no s'esperava era trobar-se un esbudellador. Jet va sortir a la finestra del DeLorean i va cridar la bèstia:

—Li vaig robar l'enteniment, fa tot allò que li mano i roba per a mi.

—Rule, algun dels teus aparells pot servir? —preguntà Olivia.

—Home, tinc un reprogramador neuronal, encara que el rei té poques neurones.

—Sempre podem treure-li algunes parts del cervell que tingui útils i donar-les a la ciència —va afegir la Hika sense deixar el teclat.

Així doncs, només faltava una cosa per a fer: trobar el rei. Tanmateix, a pesar de pentinar les illes no el trobaren.

—Deixeu-me a mi —digué  Jet,  pispant del quiosc una revista del cor—. Aquí segur que el trobem.

Rule posà els ulls en blanc.

—Està clar! —va exclamar la Olivia—, hem programat al novembre, i el iot sols surt a l'estiu, ja pots anar buscant a les revistes tu!

I llavors ho llegiren. El rei es trobava a Madrid. Havien de tornar. S'emportaren amb ells l'esbudellador, amb ell tot seria més fàcil. Abans però Hika  programà  el mateix lloc a l'agost. La foto al “Lecturas” del rei amb tanga de pell d'elefant, recorregué el món sencer. En veure la foto el Quico va palmar tres mesos abans del previst, per culpa d'un atac de banyes. "Li encantava el tanga!" La mort inesperada del “Generalísimo” creà la confusió al país. Amb l'escàndol del rei ningú acceptà que Joan Carles II prengués el poder.

—Rule! —cridà la Olivia—. Tu tenies amics Andorrans? Aprofitant el caos, perquè no els dius que s'annexionin Catalunya? Duran tremola!

I així ho feren, entre el Caos, Catalunya aconseguí annexionar-se amb Andorra. El català començava a reflotar de veritat.

—Ara hem de tornar a casa i veure com ha evolucionat la història. Potser ens caldrà fer algun retoc a les files polítiques del Principat!

La sorpresa fou quan descobriren que entre les files polítiques, s'hi trobava l'Olívia. De fet, era la presidenta... I un tal Pujol era el seu segon. Va patir un esglai, no podia ser! I si era l'Oriol? I si encara es pagaven peatges? I si el Palau...? Olívia temé que ella mateixa s'hagués convertit en el que més havia odiat. Havia de comprovar que no fos així.

El primer que féu en arribar a casa fou revisar el currículum. Horroritzada llegí: “Doctorada en Ciències Polítiques”. Tornà al  DeLorean. Pujà dalt de de les Costes de Garraf i llençà el DeLorean  muntanya avall: ningú podia saber mai que el seu currículum era fals!

23 d'agost, 2013

Autors:

Ferran d'Armengol

Alícia Gili Abad

Edgar Cotes Argelich

(McFly's)