dijous, 31 d’octubre del 2013

Torneig #DL3F: Rosa

Portava més de mitja hora intentant arrencar el DeLorean sense èxit, fins que va caure en un petit detall: Liv Shampoo havia robat tota mena d’esportius estrafolaris, tot i que mai s’hagués imaginat que fugiria de la bòfia en aquell trasto rosa.
«Rosa», va pensar. La solució per fer el pont al sistema elèctric del cotxe també seria rosa: duia el vibrador carregat a la bossa. Liv s’estremí de plaer quan el motor arrencà amb un brogit encabritat, submergint-la en un calidoscopi de sensacions humides.
Havia fixat la data: “20 d’agost del 1335, Egipte”.
Tot d’una, els fars del vehicle il·luminaren una cambra mortuòria en penombres. Sarcòfags, terrisses i quadrigues atapeïen la sala. Decidida, es va treure el xiclet de la boca i el va enganxar al canvi de marxes; es va calçar unes sandàlies i va sortir a explorar. Caminà entre atuells decorats, estàtues de soldats vestits amb armadures d’or, però el que més li cridà l’atenció va ser l’estàtua que duia una llarga túnica ratllada, subjectada al coll per una cinta. Es visualitzà vestint aquella majestuosa peça de roba. I se la va emprovar, així vestida no cridaria tant l’atenció. Va buscar corrents un mirall i quan el trobà, després de netejar-ho amb una altra túnica, es contemplà embadalida. Estava realment potent.
«Això no m’ajudarà a sortir», va aturar-se. «Pensa, Liv, pensa…», es digué mentre la imatge del mirall començà a distorsionar-se.
Amb pas solemne es va decidir a resoldre els paranys amagats en aquella piràmide i sortir a buscar aquell marrec d’en Tutankamon. La nit queia sobre el desert. Un ventijol suau l’acaronà. La llum d’unes torxes i una música embriagadora orientà les seves passes. Mentre caminava, va veure un llum al cel més brillant que cap altra estrella i que s’anava fent cada cop més gran. La música que provenia d’un campament proper a la riba del Nil es transformà en un cor de laments que entonava una salmodia hipnòtica. Liv se sentia cada cop més atreta cap a aquelles veus, i no podia deixar de mirar aquella llum que se li acostava. El cap li ballava. L’atracció que sentia li impedia aturar-se. Duia la túnica reial i tothom li feia reverències. Era inevitable participar en la cerimònia. Una munió de mans desitjoses la portà fins l’origen del focus enlluernador, que ara havia aterrat. Nubis i egipcis es postraren per igual.
Un home amb un estrany casc de falcó se li acostà. Quan parlà, la Liv va veure que no era un casc, era el seu cap. No ho va poder evitar, va treure el mòbil de sota la túnica i va fer una foto. Llavors, van pensar que era una bruixa vinguda del més enllà. L’home, en veure el flash que sortia d’aquell estrany aparell, es va agenollar davant la Liv, que amb un nus a la gola, l’observà. L’home falcó un cop refet, va posar-li una urpa damunt el front. Els pensaments de la Liv es van fondre amb els del viatger estel·lar.
De sobte el déu Ra sentí la necessitat de tenyir-se les plomes perquè no se li veiessin les arrels. La Liv va fer sortir el sol. Ra, déu del Sol havia trobat la seva deessa. Liv portà de la mà al déu fins el DeLorean rosa. Junts polsaren el botó d’ignició a l’atzar.

20 d'agost, 2013


Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Mark Olsson
Miri Quatre
(Doc's)

Torneig #DL3F: La paleontòloga

La paleontòloga, Sheila Smith, amagà l’apreciat DeLorean en una cova propera. Encara es podien distingir les seves roderes fumejants. Fitava l'horitzó fent visera, aquell sol estrany enlluernava tot el paisatge. Va inspirar amb força, calia esbrinar l'enigma ràpidament. 
Guaità un pterodàctil a l'horitzó. Realment s'assimilava a un muricec enorme. Somrigué. El DeLorean havia fet realitat el seu somni. Sheila mirà el cotxe amb orgull, quan obrissin les portes del museu ningú sabria que havia fet trampa. El seu esquelet seria el millor! Buscà en el cotxe la seva escopeta. Apuntà i disparà amb precisió al dinosaure. Aquest caigué quasi instantàniament. 
El que no sabia era que els espies iranians s'havien ficat al porta-equipatges. El robatori perfecte semblava que començava a tenir pegues... 
Escorxà l'animal amb un somriure. Amb el DeLorean passaria fins i tot la prova del Carboni-14 dels conservadors. Els espies l'observaven. I quan finalment només restaren els ossos i els guardà minuciosament al vehicle, els iranians entraren en escena. No tenia escapatòria. 
Els velociraptors els agafaren per sorpresa. Sheila ho aprofità per fugir amb el cotxe. Els espies no tindrien gaires possibilitats... Però, la sorpresa arribà quan tornà al futur. Un tiranosaure l'observava de fit a fit, famolenc. Havia canviat el destí?

19 d'agost, 2013

File:Rhamphorhynchus.jpg

Autors:
Ferran d'Armengol
Alícia Gili Abad
Edgar Cotes Argelich
(McFly's)

diumenge, 27 d’octubre del 2013

#02DL: Un cadàver exquisit

Portava a la mà una carpeta vermella amb una etiqueta en què es podia llegir TOP SECRET.
DAVID D. LEVINE

Aquesta despertà la curiositat de la gent. Es preguntaven quin secret hi podia amagar. Espionatge, drogues, assassinats... Què sinó? Però ningú no sabia que no tenia res a veure amb tot allò. Era l'única manera de què algú s'interessés pel document que hi duia: el seu currículum.
Yuriy cargolava, amb mans expertes, un kosyak. Les cicatrius, la navalla i els tatuatges, l’assenyalaven com a membre de la Bratva. Però una estranya malformació dels genolls l'obligava a portar un caminar de dansaire que molt sovint negava la seva condició mafiosa.
Una mà tallada amb manilles. Sang i una maleta desapareguda. Hi havia un mort i estranyament feia olor de dolç però ni el gos de la científica s’atrevia a acostar-s’hi... Potser un boig?
Yuriy i el seu caminar dansaire  s'allunyaven amb la maleta. Tingué la temptació de mirar dins. Era massa intel•ligent per deixar-se endur.
A pesar que el cadàver semblés humà, no ho era. Només hi havia una explicació que justifiqués aquella flaire dolça. Era un alienígena. Si hagués estat d'una criatura coneguda no hagués valgut el que valia... I ell pensava treure'n uns quants calers. Calia distreure al personal per endur-se el cos i la carpeta.
La balisa inserida en el cos alienígena començà a emetre senyals. Els exosquelets cibernètics s’activarien en qüestió de minuts.
Finalment, en necessitar les dues mans per cargolar una cigarreta, va decidir deixar la carpeta sobre la taula d’aquell bar. Quan la va encendre, el fum no va permetre veure com es desfeia aquella realitat virtual on havia anat a descansar, el bar ja no hi era. Ni tampoc la carpeta. Tanmateix, aquell era el menor dels seus problemes. No estava sol. I aquella estranya silueta ho corroborava... Li va parlar amb to greu i li demanà on estava el cos que duia la carpeta que havia robat. Yuriy va llançar-li la burilla a l'ull. Comprengué que estava en problemes quan l’enemic ni s'immutà i va veure un besllum de somriure en les seves faccions paoroses. La navalla va caure sobre la tapa de la claveguera i el so metàl•lic va clavar-se als receptors auditius d'aquella bèstia. Xisclava. El keplerià es defensà ruixant el rostre de Yuriy amb una baba corrosiva. De retruc, la carpeta també va rebre la seva ració d’àcid. El Yuriy ni es va immutar. Es netejà la baba del rostre amb un mocador de paper i, sorneguer, se'l quedà mirant fixament.
—Si això és el millor que podeu fer —va riure Yuriy, sorneguer—, els keplerians esteu ben fomuts!
Quatre compatriotes kleperians llambrejaven darrera seu armats fins les dents. La carpeta com per art de màgia desaparegué.
La invasió definitiva dels kleperians arribà poc temps després. Ja era massa tard per aturar-los?
Un matí Yuriy es polia les ungles amb la navalla quan li va caure al terra, aleshores recordà l'estranya reacció del primer kleperià. Havia de fer alguna cosa, va pensar mentre s'incorporava. Els sons metàl•lics els anul•laven! Va guaitar-se al mirall i va passar a l'acció. Els atrauria cap a les reixes armat amb la navalla... Una idea brillant! Començà a colpejar les reixes com si no hagués demà, preparat pel pitjor, però també per guanyar.
El salt temporal va dur la flota de reforç kepleriana davant Saturn. Les grans potències es disposaren a armar les seves atòmiques.
—Hauríeu fet bé en llegir el meu currículum —els amenaçà—.  Ara sabreu el que és bo —conclogué mentre un so metàl•lic eixordador barrejat amb crits espasmòdics i aguts de dolor omplien la foscor. Yuriy somrigué gaudint del dolor aliè.
En un racó perdut de la fredor silenciosa de l'espai profund, els amos que subjugaven els kleperians, ho van veure i es van emprenyar. Només ells tenien potestat per agredir els seus keplerians. Decidiren que els humans no els podien fer competència i els exterminarien.
Encara mantenia contacte amb membres de la Bratva que no tardarien en arribar.
<<S’acaba el temps per als kleperians>>, pensava en Yuriy.
Yuriy obrí la maleta. No pogué evitar riure en observar el seu contingut: un bon grapat de megàfons. Els keplerians estaven perduts si aconseguia connectar-los a les campanes del Vaticà repicant a missa. Ell i els altres cinc mil camarades repartits pel món. Podrien?
Juliol-Agost, 2013


 

Autors: 
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Edgar Cotes Argelich
Alícia Gili Abad
Ferran d'Armengol
Mark Olsson
Miri Quatre

#22YM: La penitència (Microrelats)

QUÈ S’AMAGA RERE EL MISTERIÓS YASMA?

UN ROBOT?


Edgar Cotes Argelich ‏@EdgarCA97
La vida de YASMA, el robot escriptor, va canviar després de publicar la seva novel·la, que fou rebutjada per ser escrita per un robot.

La Meva Perdició ‏@lamevaperdicio
Tòquio cremava mentre Godzilla i YASMA s'enfrontaven a mort. Els més afortunats fugien en direcció al mont Fuji cercant refugi.

UN PLANETA?

Edgar Cotes Argelich ‏@EdgarCA97
La guerra al planeta YASMA era imminent. El rei verd, Ukl, anhelava les terres d'Ertium, el rei blau, per així esdevenir immortal.

La Meva Perdició ‏@lamevaperdicio
Els fidels, obedients, bevien del calze. El guru els havia promès que els déus baixarien a la Terra per endur-se els escollits a YASMA.

UN CABDILL?

La Meva Perdició ‏@lamevaperdicio
YASMA, cabdill dels zulus, guaitava els regiments de la Reina Victòria desfilant pels congostos del Kwa. Cap britànic en sortiria viu.

UN MAG?

Edgar Cotes Argelich ‏@EdgarCA97
Tothom admirava a YASMA, el gran mag. Alguns diuen que era boig. I no s'equivocaven. Les paraules són una horrible malaltia.

O UNA DONA?

Hugo Camacho ‏@hugocamcab
En Sergi va declarar el seu amor per la YASMA al davant de les càmeres, però ella s'estava torrant a la platja de Castelldefels.

Hugo Camacho ‏@hugocamcab
La YASMA tenia el cul petit i ella el maleïa. Després de la crisi el cànon de bellesa havia pujat uns quants quilos.

Hugo Camacho ‏@hugocamcab

A la YASMA li encantava veure la sang de les seves víctimes regalimant entre els seus pits. Eren nous. D'una altra noia.


22 de juny, 2013

Godzilla vector illustration

Autors:
Sergi G. Oset
Hugo Camacho
Edgar Cotes Argelich

dissabte, 26 d’octubre del 2013

La proposta #01Z

En aplicació de la proposta #01Z, es confinava els infectats a l’illa de Manhattan: s’establia el primer centre de prevenció de la plaga. No tots els habitants de l'illa havien estat previnguts a temps i les famílies amb menys recursos hi quedaren atrapades. Entre aquesta gent hi havia l'Ulrich, un jove que no s'imaginava la gravetat de la situació. La proposta #01Z l'havia agafat desprevingut.
Ulrich mirava a  una de les joves mercenàries que imposava la proposta #01Z, a cop de porra, a tot aquell que intentava llançar-se a l'aigua. La coneixia, era la Noe, la vigilant. Però en aproximar-s'hi, ella el va rebre amb un fort cop a les costelles. No va sentir cap dolor. Aleshores, una sospita es començà a forjar dins seu. S'estava convertint en un zombi? Realment, la Noe començava a semblar-li suculenta.
La metròpoli honorà els herois caiguts a la batalla de Nova York. Al Central Park erigiren les estàtues de Foc Nocturn i el Capità Bit.  Però no tothom veié amb bons ulls que s'aixequessin aquells monuments i un grup de gent havia decidit passar a l'acció. Era un monument al genocidi. 
Els zombis començaren a organitzar-se. Ell cada cop tenia menys idea de quin bàndol era. Malgrat ignorar-ho, el seu futur era clar. Els monuments del #01Z ocupaven tot el camp visual d'uns ulls adolorits i amb llàgrimes de sang. Ulrich pujà dalt del cap de l'estàtua del #01Z. La cama que menjava era una mica dura, però el sol que es ponia li féu oblidar la gana.
Pistolers cercant carnassa, pires fumejant, carn socarrada. Les colles de nerds reclamaven les avingudes com els seus vedats de caça. I si algú havia pensat que la guerra havia acabat, anava ben errat. Els morts vivents tornaven a reagrupar-se, sedegosos de sang.
De sobte, un crit es va sentir entre els edificis, però no era una sola veu. Eren milers. I només deien una paraula...
El pla #01Z havia estat un fracàs. Els escassos supervivents refugiats als arbres de Central Park, ja havien caigut sota l'abraçada zombi.
Els pitjors rumors es confirmaven. Una flota de pasteres improvisades salpava de les costes de Florida en direcció a Cuba fugint dels zombis. A la frontera amb Mèxic, els càrtels de la droga assumiren la defensa del mur que havia servit per no deixar-los passar cap al nord.
Ulrich mirava els cartells del #01Z amb un somriure estúpid mentre s'enfilava a la reixa. Un record fugisser del que deixava enrere. Ulrich es va enganxar al filat els budells sangonosos. Va tastar-los  amb  parsimònia, mentre s'entretenia amb la lectura  del #01Z. Un bon àpat.
Els analistes de la CIA i de l’FBI deien que era segur viatjar a la zona zero. S’equivocaven. Obama esdevingué el primer president zombi. 
A pesar de l'efectiva acció del pla #01Z, la població americana encara visqué durant un temps amb el temor de ser atacat pels morts vivents.  Aquesta era la seva propaganda. La carn fresca començava a ser escassa i per aquest motiu decidiren, com sempre, exportar el seu model. Hollywood activà la seva maquinària i els zombis començaren a ser protagonistes.


Juny, 2013


Autors: 
Sergi G. Oset
Hugo Camacho Cabeza
Ferran d'Armengol
Alícia Gili Abad
Edgar Cotes Argelich